Quan vaig acabar el Máster en Psicologia Esportiva , volia ser el Psicòleg esportiu del Barça, estar al CAR, o anar a alguns Jocs Olímpics o Mundial amb alguna sel”lecció, viure des dins l’alt nivell esportiu…però amb el temps les inquietuts van variant i poc a poc he vist que m’interessa molt més treballar en la base de la piràmide i ajudar a crear una societat que eviti el sedentarisme adult i sobretot que l’esport i la competició siguin educatius i ajudin a fer millors persones, entrenenat i competint en valors.
El psicòleg de l’esport és l’únic professional acderitat per treballar la part mental dels esportistes. De fet als JJOO de Brasil, la delegació española va haber de eliminar la colaboració de diferents professionals no psicòlegs que actuaven de forma intrusa com a “coaches” o entrenadors que fan serveis que no haurien de fer
… Tantes esforç i hores treballant per a després posar-te a les mans de cualsevol persona sense exigir-li formació adecuada… Cada any proliferen més aquest perfil de persones que sota el paraigua de coachesfan una mala pràxis.
Coaching és una TECNICA de la psicologia, no és una professió, és una drecera com si algú vol treballar de metge a un hospital, però per no formar-se ….fent un curs de primers auxilis treballa de metge, o com no contractaries algú que ha fet dibuix lineal, per que et fagi d’arquitecte de casa seva …
El coaching està molt bé si la persona que l’aplica és un psicòleg que sap el que s’està fent. Exigeix títol de Psicologia , exigeix la cualitat que et mereixes o es mereixen els teus esportistes…més si son nens o nenes o adolescents.
És una irresponsabilitat contractar un coach simplement perque sona mes “cool” que psicòleg…igualment el grau de desconeixement d’aquest “coaches” quedà palés quan es defenses dient que la psicologia tracta problemes i el coach de assolir objectius… Aquesta afirmació no te cap sentit, doncs una cosa seria la psicopatologia i l’altre molt mes gran és la psicologia que estudia entre d’altres, la motivació, les emocions, la confiança, l’autocontrol i l’establiment d’objectius.
Catalunya té una espècie de “jet lag” en comparació amb els horaris de la resta del món, i ara el país vol recuperar les dues hores que queda darrere d’altres zones.
Quan vaig acabar el Máster en Psicologia Esportiva , volia ser el Psicòleg esportiu del Barça, estar al CAR, o anar a alguns Jocs Olímpics o Mundial amb alguna sel”lecció, viure des dins l’alt nivell esportiu…però amb el temps les inquietuts van variant i poc a poc he vist que m’interessa molt més treballar en la base de la piràmide i ajudar a crear una societat que eviti el sedentarisme adult i sobretot que l’esport i la competició siguin educatius i ajudin a fer millors persones, entrenenat i competint en valors.
